dilluns, 9 de gener del 2012

De dofins a Wellington


Finalment el gran dia per banyar-me amb dofins va arribar. A les 4.30 de la matinada em va sonar el despertador i vaig fer camí cap al punt de trobada. Ens van fer posar vestits de neoprè, gorro de neoprè, aletes i ulleres i tub per fer snorkel. Després de veure el vídeo amb les intruccions bàsiques (com ara fer el capullo per atreure els dofins) vem pujar a la barqueta en cerca d'aquestes bestioles tan peculiars. Vem fer dos banyades. En la segona el grup de dofins era enorme entre 100 i 200 (segons els guies). És una passada, et passen a 1 metre. Realment una experiència única! També vem poder veure com saltaven i feien piruetes.
Però el meu dia no es va acabar pas aquí. A les 9 del matí vaig fer camí cap a Picton passant per Christchurch. Més tard vaig agafar el següent bus fins a Abel Tasman, on hi vaig arribar cap a les 7 del vespre. Un dia llarg.

Altre cop allà vaig tenir dubtes de quines activitats fer (el temps vola i no es pot pas fer tot!), dubtava entre ala delta, paracaigudisme, vol acrobàtic amb avioneta, navegar, fer alguna caminada, anar amb caic o bé passar-me el dia dormint (que aparentment és l'únic que no faig gaire). Finalment vaig trobar una opció que em va convèncer: una excursió d'un dia que incloïa caiac, camida i navegar amb un catamerà. Així doncs, que de nou i per no perdre el costum va tocar llevar-se d'hora. La mala sort va ser que va fer mal temps. Això que la zona és famosa per ser la més assolellada del país, un dels guies fent broma ens va dir que estavem de sort de tenir mal temps! Així que començant pel caiac, amb vent i sense ni una sola parada i ni tant sols poder tirar ni una sola foto en aquest lloc de paratges increïbles. Després va tocar caminar una estona. Impressionant lloc, quins boscos quines vistes! I per acabar el dia navegar amb un catemarà va ser divertit, sobretot quan les onades t'oferien banyades gratis. Un cop acabada l'aventura va tocar pagar. Bé, vaig estar de sort i només em van cobrar un 45% del preu! I a més, com que tenia el temps just per agafar el bus que m'havia de portar fins a Nelson, van trucar el conductor i em va passar a recollir allà a on tenia l'equipatge. I aquí va començar la segona part del dia. El senyor conductor no va callar en les dues hores que va durar el trajecte, redéus quina pelica!

I un cop a Nelson, la Leone (amiga de la Risa) em va passar a recollir i un cop vem arribar a casa de la Risa, els vaig cuinar paella i crema catalana. Ah! La millor paella que he cuinat mai. I us preguntareu perquè. Doncs bé, la llagosta va ser la clau. El propietari de la casa de la meva amiga es veu que en té de sobres i n'ha regalat algunes a la Risa.

I avui, desde Nelson he agafat un altre bus que m'ha portat fins a Picton de nou. Aquest cop per agafar el ferri fins a Wellington (illa Nord). Al ferri aquest cop m'he trobat al Tobías (suís) i també per casualitat. Demà en teoria tocava n-èssim intent de fer la caminada pel Tongariro (la muntanya-volcà més important de l'illa nord). Malauradament no podrà ser i aquest cop no serà per culpa del temps, sinó un miserable minúscul tall al peu.

I amb això estic posant fi al meu viatge. En 4 dies tornaré a Auckland.



3 comentaris:

Dolo ha dit...

Ei Alba, abans de res, bon any! que encara no haviem connectat.
Ostres que xulus els dofins!
Jo, a la zona del parc d'Abel Tasman ja m'hi hauria quedat. Vaig poder-hi fer caiac i aparèixer en unes platges...!!! sense paraules!!!
Apa, fins una altra. Una abraçada des de Taradell.

José Antonio Cañizares ha dit...

Com et va? Sóc el vigilant de l'escorxador.

Records

Alba ha dit...

Merci Dolo i igualment!!
La llàstima a Abel Tasman va ser el mal temps, però és impressionant, com gairebé tots els racons de NZ!

Canyiiiiiiiiii!!!!!!! OStres tu quina il·lusió que m'escriguis!!!