Ahir a després d'esmorzar al Hollywood, vem enfilar camí cap a llogar
la furgoneta. 8 persones en total. De manera que amb Manel de fons vem
enfilar camí cap a Whangarei, al nord.
El Marc al
volant i el Caio de copi, com l'estranya parella, al mig la Ria, el
Charlie i el Leo i a última fila el Markus, la Jihye i jo. El viatge va
ser entretingut i no massa llarg, sobretot si ho comparo amb les
llargues hores de conducció que feiem amb la Laura quan estàvem de
vacances.
Un cop allà, com que encara era d'hora per
anar a l'estadi vem anar a veure una cascada molt xula just a les afores
mateix. Haig de dir que jo em pensava que hi havia una cova, si més no
tinc una vaga noció que d'algun lloc o altra ho havia sentit, vist o
llegit.
Després del capritxós dinar de Sushi a peu dret
al bell mig de Whangarei, vem fer camí cap a l'estadi. Tot era vermell i
blanc. Colors presents en ambdues banderes, Tonga i Canadà. L'ambient
era emocionant. Cadascú amb les seves banderes. Botigues, bars, bancs,
cases, cotxes etc amb banderes, ja sigui d'uns o altres o bé les dues.
Cares pintades, gent disfrassada, no només amb qualsevol cosa de blanc
i/o vermell, sinó també de goril·les, per exemple.
Un
cop a l'entrada, vem haver de passar el típic registre de bolsos. La
cosa va ser que poc abans d'entrar vem parar a comprar uns "snacks" i jo
vaig comprar una bossa de patates rosses. La qüestió va ser que no vaig
poder entrar la bossa, vaig haver de posar les patates en una altra
bossa de plàstic. La raó: perquè podria fer publicitat. La meva pregunta
és, com és que la meva bossa comprada a fora era sospitosa de fer
publicitat i no ho era la mateixa bossa amb les mateixes patates
comprada a dins?
El partit, ara que començo a entendre
les normes del rugbi, va estar bé. No és un d'aquells que sigui per dir
"oooooooooooo", però anar-hi amb tota la colla va ser molt divertit.
Sobretot animant a Brasil o a Sud-Àfrica! I el millor de tot, la roina
que suaument ens va donar la benvinguda juntament amb el vent gèlid.
Finalment
el partit va acabar amb un "Jimmy Jump" quasi nu saltant al camp quan
faltaven pocs minuts per acabar. El resultat va ser 20 Tonga- 25 Canadà.
De
tornada i un cop fet el repartiment, a sopar al McDonnalds, ja que la
cuina de l'alberg estava tancada. Però quan em pensava que el meu dia
s'havia acabat aquí, anva mooooolt equivocada. El mòbil em pitava
bateria baixa. 'No problem' vaig pensar, arribes el carregues si és que
ningú ha ocupat l'únic endoll de l'habitació i jaure. Doncs no. No vaig
ser capaça de trobar el cable enlloc. Ho vaig regirar tot de dalt a baix
mínim 2 vegades. Presa pel pànic de possibles lladres, vaig anar a
dormir amb un "osti, i el meu desperatador què", doncs vaig haver de
carregar el Nòkia Català, i programar l'alarma.
Avui al
matí, després de passar una nit rumiant on carai podia ser el ditxós
cable, em llevo i sense ni sortir del llit, estiro el braç, agafo la
bossa on hi tinc tots els cables i els torno a treure per n-èssima
vegada, a dins la màquian de depilar, i decideixo obrir-la. Ah senyor!
allà estava! A hores d'ara encara no sé ni com hi va anar a parar.
Avui
he anat a sopar amb la Kerree. ha preparat un sopar boníssim, com de
costum. Porc al forn. I jo li he portat una crema catalana. Hem parlat
de les vacances, les meves i les seves. Molt bona vetllada.