dijous, 15 de setembre de 2011

Tonga vs Canadà

Ahir a després d'esmorzar al Hollywood, vem enfilar camí cap a llogar la furgoneta. 8 persones en total. De manera que amb Manel de fons vem enfilar camí cap a Whangarei, al nord.

El Marc al volant i el Caio de copi, com l'estranya parella, al mig la Ria, el Charlie i el Leo i a última fila el Markus, la Jihye i jo. El viatge va ser entretingut i no massa llarg, sobretot si ho comparo amb les llargues hores de conducció que feiem amb la Laura quan estàvem de vacances.

Un cop allà, com que encara era d'hora per anar a l'estadi vem anar a veure una cascada molt xula just a les afores mateix. Haig de dir que jo em pensava que hi havia una cova, si més no tinc una vaga noció que d'algun lloc o altra ho havia sentit, vist o llegit.

Després del capritxós dinar de Sushi a peu dret al bell mig de Whangarei, vem fer camí cap a l'estadi. Tot era vermell i blanc. Colors presents en ambdues banderes, Tonga i Canadà. L'ambient era emocionant. Cadascú amb les seves banderes. Botigues, bars, bancs, cases, cotxes etc amb banderes, ja sigui d'uns o altres o bé les dues. Cares pintades, gent disfrassada, no només amb qualsevol cosa de blanc i/o vermell, sinó també de goril·les, per exemple.

Un cop a l'entrada, vem haver de passar el típic registre de bolsos. La cosa va ser que poc abans d'entrar vem parar a comprar uns "snacks" i jo vaig comprar una bossa de patates rosses. La qüestió va ser que no vaig poder entrar la bossa, vaig haver de posar les patates en una altra bossa de plàstic. La raó: perquè podria fer publicitat. La meva pregunta és, com és que la meva bossa comprada a fora era sospitosa de fer publicitat i no ho era la mateixa bossa amb les mateixes patates comprada a dins?

El partit, ara que començo a entendre les normes del rugbi, va estar bé. No és un d'aquells que sigui per dir "oooooooooooo", però anar-hi amb tota la colla va ser molt divertit. Sobretot animant a Brasil o a Sud-Àfrica! I el millor de tot, la roina que suaument ens va donar la benvinguda juntament amb el vent gèlid.

Finalment el partit va acabar amb un "Jimmy Jump" quasi nu saltant al camp quan faltaven pocs minuts per acabar. El resultat va ser 20 Tonga- 25 Canadà.

De tornada i un cop fet el repartiment, a sopar al McDonnalds, ja que la cuina de l'alberg estava tancada. Però quan em pensava que el meu dia s'havia acabat aquí, anva mooooolt equivocada. El mòbil em pitava bateria baixa. 'No problem' vaig pensar, arribes el carregues si és que ningú ha ocupat l'únic endoll de l'habitació i jaure. Doncs no. No vaig ser capaça de trobar el cable enlloc. Ho vaig regirar tot de dalt a baix mínim 2 vegades. Presa pel pànic de possibles lladres, vaig anar a dormir amb un "osti, i el meu desperatador què", doncs vaig haver de carregar el Nòkia Català, i programar l'alarma.

Avui al matí, després de passar una nit rumiant on carai podia ser el ditxós cable, em llevo i sense ni sortir del llit, estiro el braç, agafo la bossa on hi tinc tots els cables i els torno a treure per n-èssima vegada, a dins la màquian de depilar, i decideixo obrir-la. Ah senyor! allà estava! A hores d'ara encara no sé ni com hi va anar a parar.


Avui he anat a sopar amb la Kerree. ha preparat un sopar boníssim, com de costum. Porc al forn. I jo li he portat una crema catalana. Hem parlat de les vacances, les meves i les seves. Molt bona vetllada.












4 comentaris:

Laura ha dit...

Veig que continues amb la mateixa tònica de despistada. Vols que vingui i et torni a posar normes? Ja veuràs com no es perd res mes, ja! ;D

Petons,

Laura

Alba ha dit...

Fuck you!

Marc Fonoll ha dit...

Coreà...
Si ho dius perquè sóc picant... ok, aceptamos barco.

Alba ha dit...

Marc,
Hahahahahahaha
Aviam, quina diferència hi ha entre tu i els coreans? :P