dijous, 1 de setembre del 2011

Viure en una ciutat

Pensant una mica, no pas gaire, m'he adonat que és la primera vegada en la vida en la que visc en una ciutat ciutat i que a més és gran, encara no sigui de les més grans del món.

Primer vaig viure en un dels barris de l'est d'Auckland, Avondale. En cotxe són 10 minuts del centre, malauradament en bus i en plena hora punta són uns 25 minuts. És una zona tranquila, de cases que solen ser com a molt de 2 plantes i petitonetes. És un barri modest. El carrer on hi havia les botigues no quedava pas massa lluny. I un trosset més enllà hi ha una àrea comercial amb la seva estació de bus i de tren.

Ara actualment estic visquent al cor mateix de la ciutat, enmig dels gratacels. A encara no 2 minuts tinc l'estació de tren i busos més important d'Auckland. A uns 20-25 minuts marxa tinc l'escola. Però l'altra dia xerrant amb la Semi, coreana, em va dir que ella quan vivia a la mateixa zona on visc jo n'hi estava uns 40.

Això de viure al bell mig d'un lloc tant gran té molts avantatges: pots anar a peu a tot arreu, pots tardar més o menys, m'estalvio pagar el transport públic que val un ull i mig de la cara, puc fer i desfer més al meu aire sense estar pendent dels horaris de res, només obrir la finestra sovint puc escoltar els millors cantautors de baixa qualitat que estan tocant en alguna de les cantonades properes, puc gaudir del marevellós soroll de les obres, i una de les coses que m'agrada més és el xivarri continu que hi ha a les nits dels caps de setmana, també algún dia entre setmana. Però el que sí no es pot pagar amb diners són les olors. I per això dóno gràcies a estar un pèl tapada, sempre ajuda... I per no parlar de les ***** sirenes de les  ***** ambulàncies o el què sigui a plena nit quan no hi ha transit. Simplement marevellós.

Demà serà l'últim dia del Tommy a l'escola. Aquest cap de setmana torna a Taiwan. D'aquí a dues setmanes la Nala tornarà a Corea després de 6 mesos voltant per Filipines primer i NZ després. La Joanna canvia d'escola d'aquí a dues setmanes també. Així que segurament també li perdré una mica bastant la pista. La setmana vinent també és l'última setmana de l'Onur. Més tots els que ja han marxat fan un bon grapat tots plegats. Bé només dir que els trobaré a faltar a tots i cadascun d'ells.

Canviant de tema i tornant al tema menjar, ahir la Hristina (Macedònia) em va portar unes fabes que havia cuinat brutals. Vaig estar a punt de plorar i tot de l'emoció. Un estofat ni més ni menys que al punt, les fabes ni massa cuides ni massa poc, amb aquell regust de llaurer i pebre vermell amb costella de porc. I aquell suc oliós.... ooooooooooooo! Em va recordar tant al menjar de casa! I això em va fer pensar que aquí NZ no és comú menjar llegums de cap tipus. De fet desde que sóc aquí, no he menjat cigrons ni mongetes ni llenties. I sincerament tampoc tinc el record d'haver-ne vist al súper. Ah! la Hristina m'ha tornat a portar dinar. No sé què era, però era com una mena de pasta de mil fulls amb formatge que calentó era brutal...