dijous, 26 de gener de 2012

La tornada

Últimes hores a Auckland. Em vaig llevar ben d'hora, vaig anar per últim cop a esmorzar a Hollywood (Hot chocolate+muffin), a fer unes últimes compres d'ultíssima hora i publicar l'últim escrit desde NZ en aquest bloc.

Més tard, un cop tot empaquetat, la Marie i la Carla em van venir a ajudar amb l'equipatge i anar fins a la parada del bus per anar a l'aeroport. Realment en vaig tenir molta sort d'elles, perquè anava carregada com un burro. I d'aquesta manera dues hores abans que sortís l'avió ja era a l'aeroport a punt per facturar. Però l'hora i mitja de cua se'm va fer eterna. Finalment quan em va tocar, un Argentí molt amable em diu "A ver a dónde va... Ah! a la República de Cataluña!".



Després de tenir problemes amb l'equipatge i pagar tot el que va caldre, em quedaven només 20 minuts abans no s'enlairés l'avió. Però encara havia de passar el control de seguretat. Així que corrent com una boja per l'aeroport, treure tot el què s'havia de treure i passar el control tant ràpid com es va poder. Per sort no hi havia gaire gent. I després corrents corrents a buscar la porta d'embarcament. Crec que aquí sí que la gent em va començar a mirar com una beneita. Però és que no es tractava de perdre el primer avió. Finalment vaig arribar, només quedaven 2 o 3 persones per pujar i menys de 15 minuts per enlairar-se. Verge com vaig suar i patir!!

Al cap de 3 horetes ja era a Sydney, on em vaig esperar-ne ues 2-3 hores pel següent vol. En 8 hores més a Bangkok, on vem haver de sortir de l'avió i passar controls de seguretat de nou (i aquest cop em va tocar l'escaner aquell tant polèmic que "despulla"). Un cop de nou a dalt l'avió, va venir el tros més llarg, unes 12 hores fins a Londres.Aquí les vaig passar putes. Finestra tot el rato amb els dos del costat clapant i l'aire acondicionat que no em deixava viure de fred. Un cop a Londres només calia agafar l'últim dels 3 avions. Però va caldre canviar de terminal i agafar una llançadora fins a la porta d'embarcament. Aquí ja sembla que estigui tot llest pels jocs olímpics. I al cap d'unes 2 hores més finalment ja era a Barcelona.

Allà m'esperava un comité de benvinguda format pel meu pare, el meu germà, la Laura i la meva neboda Laia. I una pencarta gegant que deia "Benvinguda a Catalunya!" i una estelada. Què bésties que són!!!

Però el meu viatge encara no s'havia acabat, calia arribar a casa. De camí vem fer una visita als parents de Conet. Finalment a l'hora de dinar del divendres 20 de gener vaig arribar a casa. I per fi menjar del bò amb pa de veritat!

4 comentaris:

Gemma ha dit...

Hola noia!!

Em pensava que ja no hi hauries noves entregues en el teu blog, però... surprise!!! Faltava l'emocionant relat de la tornada.

Crec que això de que gairebé perds l'avió ho vas fer expressament i et va sortir malament, PERDONEU PERÒ ALGÚ HO HAVIA DE DIR.

Molts petons i fins aviat!!

Dolors ha dit...

ei xiqueta, feia dies que no conectava i resulta que ets a casa. Bé, me n'alegro per una banda, però també em sap greu per l'altra: ens quedem sense aventures a la novazelandesa. Era un vici, ja m'hi havia acostumat.
Doncs bé, una abraçada des de Taradell town. I fins ben aviat. Benvinguda!

Albeta ha dit...

Ups! una mica més i em perdo l'últim post!

Que tal l'escanner que despullava???! jajajaja

M'agrada moltíssim aquesta foto, sobretot el teu pare fent la foto a la vegada que tu... Ja es nota que sou pare i filla... ;)

L'estelada és un puntasso! ;)

Ens veiem un dia d'aquesta wapaaa!

petonssssss

Alba ha dit...

Doncs sí ja sóc a casa i aquest és l'últim post. Però això només és el relat de la tornada. És possible, que els pròxims dies publiqui alguna cosa més.
Tanta polèmica pel famós escaner i vaja, nosé, jo no vaig pas notar res raru...
Gràcies a tothom per llegir els meus escrits!!