Aquest ha sigut un cap de setmana dels que qualifico de “o tot o res”. M'explico, hi ha cap de setmanes que simplement no tinc “res” a fer, vull dir res d'especial, simplement pura rutina. Però a vegades passa que s'acumulen els esdeveniments, com ha passat.
El divendres va tenir lloc la Final de
Bronze del Mundial de Rugbi, 4a posició per Gal·les i 3a per
Australia. A part d'això va tocar començar a preparar alguna coseta
per la festa d'aniversari de la Tina, total que entre pastís i
pastís vaig anar a dormir a les tantes.
El dissabte... el dissabte va ser un
dia esgotador. Els suïssos (Roman, Tobias i Tina) van insistir en
anar a l'illa de Rangitoto tan si com no. I per més inri, agafar el
ferri a les 9.15, la qual cosa va implicar haver-se de llevar més
d'hora que entre setmana.
Rangitoto és una illa volcànica.
Pedres negres i algunes zones vermelles. Al centre de l'illa està hi
ha una espessa vegetació. Impressionant com gairebé tots els llocs
que he estat de Nova Zelanda. Vem tardar aproximadament 5 hores en
pujar al cim, donar la volta al cràter, anar al mirador i donar la
volta a l'illa. Evidentment amb parades, fent fotos i gaudint de cada
minut. Llàstima que el dia a Auckland sigués gris perquè hi havia
unes vistes. Cada cala tenia el seu encant, totes negres excepte
aquelles que estaven cobertes de trencadís de closques de petxines
que per tant semblen blanques. Natura plena i viva, aquella olor de
boscos frondosos, el cant d'ocells que no havia sentit mai abans etc.
A la tornada, mentre uns van anar a
casa a reposar, d'altres es preparaven per al vespre. Quan va ser
l'hora, vaig haver de fer incomptables viatges amunt i avall amb
l'ascensor per anar a buscar la gent al carrer (maleït edifici!). La
festa va ser un èxit, la Tina va poder bufar les espelmes del seu
20è aniversari amb pastís inclòs! Vem tenir l'honor de gaudir del
magnífic DJ Marc. Mentre la majoria van marxar, els que quedàvem
ens vem anar animant cada cop més i a les 3 de la matinada més o
menys enfilavem cap la disco.
Després d'una nit llarga, va venir un
dia encara més llarg. El dia de la final dels All Blacks. La veritat
és que tinc uns amics que no me'ls mereixo. M'estimen tant que
m'envien sms a qualsevol hora, així que després d'unes 6 hores al
llit va tocar fer via per prepar-se per la gran nit.
Armada amb la meva bandera dels All
Blacks i el gorro que vaig aconseguir quan vaig anar-los a veure amb
la Laura, només em calia una cosa més: “Tatoos”. Doncs a
compar-ne d'aquells que s'enganxen amb aigua.
Un cop tot llest a gaudir de la festa.
L'ambient als carrers era fantàstic, gent per tot arreu, vestits amb
roba negre ja fós dels Alls Blacks o no, banderes i molta molta
expetació per una gran nit. El carrer principal, Queen St., estava
tallat. Hi havien instal·lat 3 pantalles gegants per poder seguir el
partit. Van posar pantelles a varis punts de la ciutat. Una vegada
més malaeixo la organització. Nosaltres vem estar de sort i vem
poder entrar a “Wineyard Quartes Fan Zone”, però just abans van
dir que estava ple. Un cop a dins vem comprovar que estava mig buit.
Molts altres amics estaven fent cua i no van poder entrar tot i
haver-hi lloc més que de sobres!! Indignant!!
Pel que fa al partit, destacar el joc
pobre per ser una final. Molts errors dels All Blacks. Finalment
després de tenir-nos amb l'ai al cor fins a l'últim minut el partit
va acabar amb tan sols 1 punt de diferència! Però com tot, l'únic
que compte és el resultat. I per tant els neozelandesos són
campions del Mundial de Rugbi 2011!!
Intentar caminar per la ciutat semblava
missió impossible, el que normalment es tarda no més de 20 minuts
potser hi vem estar 1hora. Gent xisclant cridant, bevent, imitant la
Haka, ballant etc etc. Impressionant. Crec que és una d'aquelles
coses que només es poden viure per creure. Gent disfressada com els
jugadors, altres imitant certs moments del partit. El què si era
comú era la immensa cua per entrar a qualsevol pub, bar, fast food o
discoteca. Així que com qui no va voler la cosa al voltant de les 2
de la nit (que van arribar volant) ja era dins el llit contant
ovelles.
Però no us penséssiu que la nit es va
acabar aquí, noooo. Al cap d'unes dues hores rebo un sms de la Tina
que havia perdut el bus, total que s'ha quedat a dormir a casa meva.
A banda d'això, el meu pis tot i ser un dels lloc més silenciosos
d'Auckland, el soroll no m'ha deixat dormir. Per no parlar dels
malsons de la pobre Tina... La meva companya de pis ha arribat a les
tantes amb una amiga i amb un convidat extra que roncava plàcidament
al sofà. I aquest matí hem pogut gaudir d'un magnífic partit de
voleivol amenitzat amb la millor música a sota casa meva, quin
millor dia per fer-lo que el dia després de la final ben d'hora al
matí!
I avui, últim dia de l'intens cap de
setmana, rua dels campions. Que novament critico l'organització.
Primer, el recorregut era curt. Però
el pitjor de tot ha estat que els jugadors en comptes d'anar en un
autocar o camió ben alt per tal que el públic els pogués veure,
anaven de 2 en 2 (crec, perquè realment només la meva càmera els
ha vist) enfilats en furgonetes pick-up. Total que hem estat allà
palplantats més de tres hores sota un sol escalivant en comptes de
jaure al dolç llit per no res!! Indignant!!!
Finalment per desfogar-nos hem fet anat
a casa del Marc i la Sue a dinar a quarts de 5 de la tarda. I hem
acabat la jornada fent una partida al pócker.
I quan tingui internet (espero que
demà) penjaré les fotos! De veritat que no tenen pèrdua! Per
aquells que tingueu facebook en podeu veure una mostra allà!
3 comentaris:
Petit detall que has oblidat mencionar:
Tu volies agafar el ferri a les 7.30 per aprofitar una oferta i estalviar 1,5€.
Que no nos embauquen!
Osti no sabia que només era 1,5... (gràcies per la informació). Bé de totes maneres vem agafar l'altre ferri i vem tenir temps per fer-ho tot bé
Visca la garreperia!
Encara no sé com t'aguanten! jejeje
Cuida't molt
Publica un comentari a l'entrada