dilluns, 25 de juliol del 2011

Esquiada a Whakapapa

 

El divendres just acabar les classes efilavem camí cap a Turanga, cituat més o menys al centre de l'illa nord. Al cotxe anavem la Bora, la Chalita, la Ria, el Charlie, el Lio, el Marc, el Mikael i jo.

Vam estar unes 6 hores per arribar. A mig camí ens vem parar a comprar sopar. Després de carregar la Ria al carro de la compra van continuar el camí. 



Un acollidor alberg ens esperava. Haviem reservat per 8, però l'habitació era per 7. El senyor de l'alberg era una mena de Quim Monzó amb el tic aquest de tancar els ulls.  A casa d'aquest senyor el Marc i jo erem "Andorrans", i vaig haver de fer glòria de la meva gran cultura Andorrana, que no és pas que en tingui massa, mentre a la resta del grup se'ls escapava el riure per sota el nas.

Després de preparar 1500 grams d'espaguetis amb 1500 grams de salsa de tomàquet i 300 grams de formatge per sopar (que evidentment no ens vem acabar) i el nostre super dinar de l'endemà (16 entrepans de pa bimbo d'ou dur amb maionesa), va tocar anar a fer nones.


I el dissabte ben d'hora enfilem cap a les pistes, Mont Ruapehu i a la cara Whakapapa. Ens va portar uns 40 min arribar-hi. Lloguer de material + el forfait, una fortuna.


Enfilant montanya amunt per tal d'assolir l'objectiu. No hi havia marxa enrere. Només calia seguir. Quan vaig veure per primera vegada GOLLUM (Nom pista), no vaig poder seguir endavant. Recular amb la meva feixuga càrrega (esquis a l'esquena) era tot el que podia fer. Al cap de poques hores el dolor es va començar a apoderar de mi.
Primer calor però després, durant unes hores el fred es va apoderar del meu cos, gairebé paratlitzant-me. En aquelles circumstàncies el pitjor que podia fer era parar (dissabte a l'hora de dinar feia un fred que glaçava). El segon dia la boira cobria primer el cim i més tard bona part de la montanya. Calia seguir, i el més ràpid possible sense perdre de vista l'objectiu (Evitar un romanès pesat), aquesta va ser l'única manera de guanyar velocitat. Entremig de la neu i terres fumejant (Zona volcànica activa) les entrebancades i caigudes eren freqüents, sobretot entre les més inexpertes. L'aiguaneu dificultava encara més la visibilitat, però al final de tot, en la cursa final 3a no està malament. 

Les vistes allà dalt eren espectaculars, llàstima que els núvols i la boira ens van impedir gaudir-ne al 100%.


El dissabte tornant a l'alberg, vem veure una cosa que ni en somnis m'hagués arribat mai a imaginar poder veure, ni tan sols que pogués existir tal cosa: Un arc de Sant Martí, al cap de poc 2. Però no un qualsevol, sinó un on es veia perfectament el començament, gegant, enorme, brillant, resplendent, tots els colors perfectament distingibles. Digne de veure i d'admirar. Només es podia guadir dels breus minuts que va durar. Realment Nova Zelanda no només hi ha paissatges únics, sinó també la majoria de coses què passen sés senzillament marevellós.

I el diumenge a les 4 de la tarda tornavem el material, i abans de les 5, després de menajar-nos les galetes i les bosses de patates fregides amb gust de vinagre i les de gust de pollastre (i d'altres que ja ni recordo el gust). Al voltant de les 10 de la nit arribavem a Auckland i a fer ruta a repartir la gent. Abans de les 12 ja era llit havent sopat i dutxada.

Avui al matí amb el fred gèlid, molt més que no pas aquest cap de setmana he enfilat cap a classe, com habitualment amb la diferència que hem hagut de suportar una pedragada a mig camí de la parada de l'autobús. Adolorida per tot arreu i mig pota ranca, he aguantat tot el dia a classe, sense adormir-me. Els meus amics, han pogut riure gràcies a mi, avui no feia falta que intentés fer cap mena de gracieta ni broma...








4 comentaris:

Albeta ha dit...

Avui ja escric! Ahir vaig llegir el teu blog però estava a la platja i em va fer pal posar-me a teclejar...

Com així "ereu" Andorrans? vau estar explicant que ereu de Catalunya etc i la seva geografia només arribava a Andorra? explica-m'ho bé! (Per cert, podries demanar-li a la gent si coneixen Mallorca, mira, ara em fa gràcia saber si som coneguts o no... :p) (Probablement només saben de nosaltres els alemanys i tota aquesta colla d'espanyolets que venen a invadir-nos i que estan guanyant la lluita... No deus haver vist el diari... el pare del pilot de motos mallorquí Jorge Lorenzo s'ha cagat/insultat tots els catalans que oprimeixen la "llengo baleà" i q els mallorquins mai seran catalans etc etc etc, imaginat com n'estic de contenta...)

Seguim... qui és el romanès pesat? xq ho és? se't vol lligar? surt a alguna foto?

Vull una foto de l'arc de Sant Martí, devia ser impressionant!

Noia, el que no et devies fer esquiant t'ho devies fer amb la pedregada... amb la mala baba amb la que cauen... ;)

Un petonet gegant preciosaaaaaa! (Penja fotoooosss) (Méss fotos!)

Albeta ha dit...

Per cert, molta estelada a l'habitació de l'hostel però a la muntanya no l'he vista per enlloc!

Alba ha dit...

Serà mandrosa la tiaaa!!! jejejeje

En part em fas enveja que puguis estar a la platja, però per altra banda t'haig de dir que no trobo pas a faltar l'estiu tant com em pensava...

Erem Andorrans ja que el Marc va voler evitar que el pesat del propietari dones la llauna amb "Spain" i tota la pesca. Es veu que ell havia anat al mateix alberg fa uns mesos i només el van ratllar amb el mundial de futbol...

El romanès no sé ben bé de quin pal anava, vem coincidir al telecadira un cop i després no va parar de perseguir-me i jo no vaig parar d'escapar-me... Mentre ell es posava la taula d'snow em diu alguna cosa per l'estil "ves tirant que ja t'atraparé", evidentment em van faltar cames i esquís...

La llàstima és que no tinc cap foto de l'arc de Sant Martí, perquè una servidora precisament aquell dia no portava la càmera... De totes maneres a l'apartat de fotos hi ha un enllaç on sí que hi surt.

Sort que la pedragada va durar uns 2 minuts...

Albeta ha dit...

jajajajajaja últimament no sé que fas que els homes et persegueixennn!!! :p

Ja he vist les fotos (amb arc de Sant Martí inclòs, flipaaaant!), però trobo a faltar una foto amb l'estelada....

El solidaritzo amb el Marc si va haver d'aguantar "La Roja"... Ben fet que vau fer de dir que ereu Andorrans jejeje

I per l'estiu no pateixis, que te'n queden molts!! ;)

petons